Una setmana a l'illa de Milos

Vaig arribar amb el ferri des d'Atenes: la primera visió de l'àmplia badia volcànica mentre enfilàvem cap al port.

Reservat per Booking.com, el lloguer d'una setmana em va sortir per uns 400 € amb l'assegurança a tot risc. El servei també va ser de confiança: quan la bateria es va morir el quart dia, van arribar de seguida i em van canviar el cotxe per un de millor.

Els famosos garatges per a barques (syrmata) de Klima estan pintats de vermells i blaus vius, amb les portes que donen directament a l'aigua: una de les imatges més característiques de l'illa.

Aparcament gratuït i fiable a cinc minuts a peu de l'apartament de Plaka: una base molt pràctica per als quatre primers dies.

La curta pujada fins al castell venecià et recompensa amb el millor panorama de posta de sol de Milos: tota la badia s'omple de daurat als teus peus.

Molt recomanable només per les vistes. L'habitació amb balcó és perfecta per esmorzar i per fer el cafè del vespre mirant les teulades emblanquinades de Plaka.

Val la pena cada despertador matiner. A les 6 del matí les formacions blanques de pedra tosca s'il·luminen de rosa i la gentada encara no ha arribat: realment sembla un paisatge lunar.

Després dels salts des dels penya-segats, ves cap a aquest llogaret de pescadors, petit i acolorit, on els syrmata pintats de colors vius s'encasten a la mateixa paret de roca damunt del mar.

Un lloc conegut, i amb raó. L'amanida grega, el pop a la brasa i el souvlaki d'emperador eren tots excel·lents; reserva amb antelació si pots.

Una platja predilecta per relaxar-se: de sorra, poc concorreguda i arrecerada, un bon contrast amb les formacions rocoses espectaculars de la resta de l'illa.

Un tomb al vespre pels carrerons estrets de Plaka és imprescindible: les parets emblanquinades, les esglésies de cúpula blava i les buguenvíl·lees són la quintaessència de les Cíclades.

Un sopar molt satisfactori: cuina grega senzilla i honesta en un ambient de barri acollidor.

Tornada al balcó del Piazza Castello per fer l'última copa i acabar amb calma un dia ben ple.

Tornar-hi una mica més tard et permet aprofitar al màxim la llum del matí per als salts: els replans de roca blanca ofereixen salts de diverses alçades.

Una platja assossegada de la costa sud per baixar revolucions després de l'adrenalina del matí: notablement més tranquil·la que els racons de la costa nord.

Un pas endavant per a un vespre especial: l'hospitalitat del propietari va estar a l'altura de la qualitat del menjar i el va convertir en un dels millors àpats del viatge.

Una petita desviació de camí a Pollonia que val absolutament la pena: nedes per dins d'una cova marina esfondrada fins a arribar a una cambra d'aigua turquesa oberta al cel.

Aparcament gratuït al costat de l'apartament de Pollonia.

Una curta caminada al voltant de Pollonia porta fins a aquesta església dalt d'un turó, un racó tranquil amb unes vistes precioses damunt de l'aigua a l'hora que es pon el sol.

L'únic gyros de Pollonia, i molt bo. Senzill, satisfactori i exactament el que et ve de gust després d'un dia nedant.

Un pintoresc poble de pescadors de la costa nord amb garatges de barques de colors excavats al penya-segat: val molt la pena la petita desviació.

Per baixar cal esmunyir-se per una escletxa estreta i davallar per una escala de corda, però la cala isolada del capdavall és la recompensa. No és apte per a tothom, però és inoblidable si hi arribes.

Una platja llarga i de sorra a la costa sud, ideal per a un dia de platja de debò: aigües més calmades i més espai que als indrets més concorreguts del nord.

Sopar just a la platja mentre el sol es pon damunt de l'aigua: una manera perfecta de passar un vespre a Milos.

No cal cap titulació: Bloomarine et fa una explicació completa i et dona una llista de les millors parades. Per uns 270 € el dia és una relació qualitat-preu excepcional i la manera més memorable de veure la costa de Milos.

Coves marines espectaculars a les quals només s'arriba amb barca: l'aigua turquesa de dins no s'assembla a res del que puguis veure des de terra.

Una parada arrecerada per dinar envoltada de parets blanques altíssimes: un dels fondejadors més emblemàtics de l'Egeu.

Una cala isolada que vaig descobrir tornant cap al port: la mena de platja privada que només trobes des de l'aigua.

Un toc final únic: al Sirocco couen el peix enterrat a la sorra volcànica de l'illa, una tècnica local tan deliciosa com sona.

Última mirada a la badia abans d'embarcar al ferri cap a Atenes i al vol de tornada a casa.